Esteu aquí

«Encara falten molts models a seguir»: la presència femenina en l'ecosistema biomèdic català

A la BioRegió de Catalunya hi ha un centenar d'startups dirigides i/o fundades per dones, amb representació en àmbits tan diversos com la biotecnologia, les tecnologies mèdiques, el digital health i la inversió, entre altres. Amb motiu del passat 11 de febrer, Dia de la Dona i la Nena en la Ciència, hem entrevistat deu emprenedores de la BioRegió que han engegat una companyia en els darrers tres anys. 

AddToAny buttons: 
23.02.2021
10 Emprenedores

Sovint es parla de la necessitat de despertar vocacions STEM (Science, Technology, Engineering, Mathematics) entre les joves i estudiants universitàries per tancar la bretxa de gènere que existeix entre les professions de l’àmbit tecnològic i científic, i que impacta directament en el creixement i competitivitat de l’economia mundial. Amb l’objectiu de posar en valor el paper de les dones al sector de ciències de la vida i d’innovació en salut davant d’aquest repte, hem entrevistat una selecció de directives que sorgeixen de la fornada d’emprenedores més recent de la BioRegió.  

Volem conèixer quines motivacions inicials les van portar a triar una carrera professional relacionada amb la ciència, i també - a través de la seva visió i experiència – quines mancances i oportunitats de millora veuen necessàries per tal de normalitzar la presència de referents femenins i, en especial, en càrrecs de decisió al sector.

Una vocació des de la infància?

Algunes ho tenien clar: «Sempre científica! Sempre he tingut aquesta curiositat per descobrir; aquestes ganes d’aventura», contesta eufòrica Carolina Aguilar, CEO i cofundadora d’InBrain Neuroelectronics. D’altres, de petites volien ser mestres, com Ivelisse Sánchez, cofundadora de Biointaxis , o Noemí Balà, CTO i cofundadora d’Aortyx. Sánchez matisa: «Volia menjar-me el món en moltes disciplines, depenent de l’edat» i Balà ens explica que «de petita, petita només volia ensenyar. Després, al batxillerat volia ser metge. Però no n’estava segura perquè soc una mica sensible. Vaig pensar que m’agradaria més ajudar però des d’un altre punt de vista: fent tractaments i buscant solucions pels pacients. Per això vaig decidir estudiar química». Aquesta vocació mèdica frustrada la comparteix amb Elisabeth Bosch, CEO i cofundadora de The Sampling Solutions: «La meva il·lusió era ser metge, però quan a classe de biologia em va tocar disseccionar una granota i em vaig desmaiar, vaig adonar-me que no aguantaria la sang. I vaig optar per les ciències pures (química i bioquímica)». Alicia Martínez, CEO de Time is Brain, tanmateix, tenia clar que seria metge des dels 8 anys. «Soc una persona bastant obstinada; no paro fins a aconseguir el que m’he plantejat.». 

També trobem casos en què la ciència no era la seva primera opció, com Judit Camargo, CEO i fundadora de Roka Furadada, («No tenia una vocació científica clara. M’agradava molt la professió del meu pare que treballava a una empresa d’exportació i importació») o Patricia Villagrasa, CEO i co-fundadora de Reveal Genomics («Durant molt de temps vaig tenir el somni de ser pilot. Sempre m’havia generat molta curiositat com érem capaços de volar»).

D’altres, com Maria Eugenia Martín, CEO i co-fundadora de ColorSensing i Roser González, CEO de DBGen Ocular Genomics, no n’estaven segures. «No ho tenia gaire clar. Sabia que volia prendre decisions, organitzar els jocs…», comparteix Martín. González recorda: «Quan era petita m’interessaven moltes coses: la història, la literatura, les matemàtiques… en aquell moment jo no tenia clar què és el que voldria fer. El problema va ser triar després».

Sigui com sigui, moltes coincideixen que el que els interessava de la ciència era poder «entendre el “perquè” de les coses», com resumeix Camargo. «El que més m’agradava, i em continua agradant, era poder aprendre», ratifica Villagrasa. Martín (enginyera) afirma que va «escollir bé perquè et permet tocar molts pals diferents i això és el que més m’agrada». Alícia Martínez i Nuria Pastor, CEO i co-fundadora de HumanITcare, recorden la influència dels llibres i de la televisió. «Em cridava molt l’atenció quan veia a la televisió o als llibres persones capaces de fer coses noves del no-res. D'inventar una cosa que pogués curar o ajudar a resoldre un problema. Ho veia com a molt extraordinari», recorda Martínez. 

La bretxa de gènere a l’alta direcció i la manca de referents femenins

Totes elles, per un camí o un altre, van acabar triant carreres científiques o tecnològiques i van fer el salt al món empresarial. Els càrrecs directius continuen estant ocupats majoritàriament per homes, coincideixen a assenyalar la majoria, «sobretot en les empreses que porten més temps» puntualitza Martínez. I continua: «Generalment els teus interlocutors (sobretot amb càrrecs directius) continuen sent homes. Això fa que, fins i tot, acabis modificant la teva manera de fer. Per exemple, a l’hora d’articular les teves respostes, o d’opinar, incorpores certes aptituds més “masculines”. I això t’enriqueix», opina. Camargo comenta que dins les empreses grans «sí que hi ha moltes dones; falta que arribin a càrrecs de decisió. En canvi, a l’hora de muntar una empresa, sí que som bastant minoritàries. Òbviament, tothom ha de fer el que li agradi, però estaria molt bé que n’hi hagués més». González demana: «la dona hauria de rebre més suport; se’n parla molt, però no el rep. La situació és difícil, sobretot si hi ha fills pel mig». Villagrasa reflexiona que potser tota aquesta situació «està promoguda pels rols socials que ens marquen des que som molt petits on les nenes són conduïdes cap a unes trajectòries i els nens a d’altres. És una pena, però continua sent així» i afegeix «Les dones no van poder anar a la universitat fins a les acaballes del segle XIX. Tot el que s’ha perdut la humanitat! Sabeu on estaríem ara si poguéssim haver accedit igual que els homes?».

Què es podria fer per revertir aquesta situació? 

Martín demanda «polítiques que potenciïn la conciliació, en lloc d’insistir en discursos enfocats a què és el que han de fer les dones i què és el que han d’estudiar les nenes», proposta que es veu secundada per l’opinió de Pastor: «Crec que la conciliació familiar hi té molt a veure amb això. Els homes tenen més facilitat per tenir temps i poder suportar càrregues de feina més grans». González incideix en la mateixa idea: «Crec que els polítics haurien de reflexionar molt més seriosament sobre per què determinats consells d’administració solament hi ha un 10% de dones, per què hi ha professions que estan molt masculinitzades...». Aguilar proposa que la situació: «s’ha de canviar des de les dones, des de la col·laboració amb els homes i des de l’apreciació de la diversitat». I en quant a la formació , Martín defensa que «no només hem de motivar les nenes perquè estudiïn carreres científiques, sinó també els nens a estudiar carreres com infermeria, o d’altres relacionades amb la cura (tradicionalment feminitzades). És llavors quan aconseguirem cert balanç».

Una altra idea recollida per la majoria d’entrevistades és la necessitat de mostrar referents. Sánchez assenyala: « Falten molts models femenins a seguir que permetin prendre millors decisions i no cometre els mateixos errors. I que al final tinguin més llibertat per escollir el que veritablement volen. No és que ara no ho puguin fer realment, simplement senten que no és una opció disponible, pel fet de no veure més dones ocupant aquestes posicions.». Balà ho confirma: «Com sembla que les grans empreses estan dirigides per homes, no et dona la sensació que hi hagi dones fent aquesta feina. Falten referents i visibilitat.»,. Camargo mira amb esperança cap al futur: «Organitzacions com Biocat afavoreixen el creixement d’aquest ecosistema, generant més oportunitats i visibilitzant-les. D’aquesta manera en el futur hi haurà més nenes que veuran que aquest sector és una possibilitat per treballar i portar els seus projectes». 

El suport de Biocat

No podíem deixar perdre l’oportunitat de preguntar com creuen que Biocat contribueix en aquesta línia. Camargo explica: «Penso que Biocat està fent molt bona feina. Entre tots estem contribuint a fer que d'aquí a uns anys siguem el Boston del sud d’Europa». Per la seva experiència, Aguilar opina que «innovar és difícil, fins i tot en grans corporacions. Són necessàries incubadores on puguis investigar i desenvolupar tecnologies transformadores. Quan vam fundar Inbrain Neuroelectronics, vam pensar que podríem ajudar a aquest ecosistema a Catalunya. I aquí és on va començar la meva relació amb Biocat».

En quant a finançament, Sánchez afirma «ens han ajudat a aconseguir inversors, a formar-nos sobre com interaccionar amb ells, o parlar en un llenguatge més adequat per al món empresarial».

En el vessant de projecció, Martínez destaca que «des de la nostra creació estem en contacte amb Biocat, ens informa de convocatòries, programes i ens fa difusió a la seva xarxa d’inversors». «I en estar vinculat amb EITHealth ha estat un altaveu per donar a conèixer la nostra iniciativa i a conèixer gent de l’ecosistema», comparteix Pastor. Villagrasa se centra en l’aspecte formatiu empresarial: «En venir del món del laboratori, em va anar molt bé comptar amb Biocat per conèixer opcions en el sector empresarial. Crec que compleix una tasca molt important a nivell formatiu, sobretot per a les persones que venim de l’entorn científic».