Esteu aquí

Entrevista

Edward Kliphuis
Edward Kliphuis

Director d’Inversió a Merck Ventures

L’any 2014, Edward Kliphuis va entrar a formar part de MS Venture, l’antic fons del sector biofarmacèutic, i va convertir-se en director d’Inversió de Noves Empreses. Anteriorment, treballava a l’equip Life Sciences Securities de Kempen & Co, un banc d’inversió paneuropeu amb seu a Amsterdam. Va contribuir en els esforços continus de l’equip per captar fons per a empreses biotecnològiques europees de capitalització petita i mitjana a través de més de 20 acords el 2012 i el 2013. Kliphuis està especialitzat en farmacologia i en negocis basats en la ciència.

Edward Kliphuis: “Els models de negoci obsolets eliminen el potencial de desinversió de certs sectors, però això canviarà en el futur”

31.05.2017

Health 2.0 Europe ha arribat a la vuitena edició el 2017, i ha esdevingut un dels congressos de referència de digital health a Europa. Durant tres dies, més de 600 agents i decision-makers internacionals experts en digital health han assistit a discursos inaugurals inspiradors, panells de discussió, una gran quantitat de demostracions ràpides i en viu de tecnologia, networking d’alt nivell i, al mateix temps, s’hi han divertit. Edward Kliphuis va participar al EC2VC Investors Forum & Pitch Competition i va analitzar les tendències d’inversió de diversos agents, començant per les sortides del sector.

 
Les inversions de capital de risc en digital health han augmentat durant els darrers anys, però quina és la seva opinió sobre les possibles sortides en aquest sector des dels punts de vista del capital de risc i del capital de risc corporatiu?

En aquest cas crec que el repte és la definició de digital health. Nosaltres ho definim com a una cosa que realment millora els resultats dels pacients, fet que significa que només ens fixem en allò que té importància clínica. Hi ha d’haver un impacte en el resultat clínic perquè ens interessi, i llavors hi ha d’haver un model de beneficis. Per exemple, hi ha d’haver algú que hi inverteixi perquè sigui viable.

Penso que la majoria d’aquest tipus d’empreses probablement les adquiriran operadors de big data i de tecnologia. Rares vegades ho farà un operador del sector farmacèutic, i considero que és per dues raons. La primera és que no tenen els recursos propis per ajudar l’empresa a prosperar. Si, per exemple, aproves un medicament o compres una empresa farmacèutica, òbviament pots continuar amb el projecte i desenvolupar-lo encara més. Les empreses farmacèutiques encara no tenen aquestes capacitats.

La segona raó és que les empreses farmacèutiques encara treballen amb models de negoci obsolets. No obstant això, penso que aquesta situació canviarà i que en el futur hi haurà més potencial de sortida per a aquestes empreses. Moltes empreses ja tenen solucions per influir o orientar els pacients en la manera com prenen els seus medicaments, tot tractant les malalties associades a les malalties cròniques, com la depressió o l’estrès. Si en observar l’evolució del pacient podem trobar solucions convincents, aquestes passaran a ser objectiu de concessió de llicència o d’adquisició.

 
Actualment, en què inverteixen més i quines tendències d’inversió destacaria?

Per descriure els nostres objectius en una sola frase, diria: ens centrem en tot allò que pugui millorar els resultats dels pacients amb malalties cròniques. A nosaltres ens interessen els resultats, per això ens centrem en els camps principals del nostre interès, com l’oncologia o les malalties autoimmunitàries. Després, pensem què podríem aconseguir amb una tecnologia que es pogués dirigir només a sectors específics amb entitats moleculars. Així que si ens fixem en l’estrès o en la depressió, veiem que no hem estat capaços de corregir aquestes malalties de manera efectiva amb petites molècules o anticossos. Per exemple, estem invertint en Akili Interactive Labs pel sol motiu que poden dirigir considerablement la cognició, mentre que altres empreses ho han provat sense èxit. Per tant, si realment podem dirigir la cognició i induir la neuroplasticitat per canviar la manera com els pacients perceben i processen la informació, llavors podria ser realment interessant per dirigir l’evolució del pacient, o també per ajudar amb diagnòstics precoços de malalties com l’Alzheimer o l’esclerosi múltiple.

Una altra de les inversions que hem fet ha estat a Medisafe, una plataforma per l’adhesió a la medicació. Si observem la forma en què els pacients no s’adhereixen a la medicació i com això repercuteix en el seu estat, veurem un panorama preocupant. Així que la solució definitiva que busquem és bàsicament capacitar el pacient perquè no només estigui a càrrec de la seva informació, sinó que també pugui veure el seu progrés amb un sentit de pertinença i d’haver contribuït al resultat. També tenen la capacitat d’incidir en la seva salut si prenen els medicaments i permeten que se’ls faci una detecció passiva de la depressió i de l’estrès.

 
Quins són els reptes principals que han d’afrontar les start-up per atreure inversors?

Hi ha una gran diferència entre el que passa a Europa i el que passa als EUA. És molt difícil trobar equips que tinguin coneixements sobre les dues cares de la moneda: o només tenen coneixements sobre medicina o només sobre tecnologia. En cas que puguem combinar tots dos camps, també ens sorgeix el repte de poder entrar en un mercat molt fragmentat com és el d’Europa. La regulació del mercat a Europa es fa de manera local; per tant, diria que la gran barrera que trobem és especialment el macroentorn: la gent es preocupa només pel mercat local i no s’expandeix.

Sembla que és més fàcil als EUA perquè tenim un mercat molt gran, però, evidentment, també hi ha més competència. Una opció és seguir la via convencional, que presenta traves clíniques per a entrar-hi i suposa un munt de capital perquè s’han de fer assajos. Una altra opció és assegurar-nos de tenir prou base d’usuaris, així com resultats mesurables i quantificables que realment puguem utilitzar en estudis de població més grans i així ser capaços de promocionar-nos i entrar al mercat. La tercera opció probablement és l’adquisició directa, però aquest ja és un camp en què no tenim experiència. 

 

Podria destacar quines són les millors pràctiques per atreure el capital de risc?

L’equip és molt més important en aquest camp que per exemple en el terapèutic. En altres sectors s’ofereixen diners després de seleccionar els candidats. Aquí, en canvi, podem canviar el model de negoci, però l’equip l’ha d’implementar. A més a més, com a mínim s’ha d’estudiar i entendre la competència. Abans d’invertir hem de tenir una visió clara de quin és l’avantatge principal i de com podem capitalitzar-lo. I, finalment, afegiria que hi ha d’haver un rumb clar d’entrada al mercat. És possible que els reptes que es puguin presentar no s’abordin perquè es tracta de capital de risc, però com a mínim s’han d’identificar les preguntes que necessiten resposta.

 

En què es diferencia el capital de risc corporatiu del capital de risc?

Hi ha dues diferències fonamentals que s’han de tenir en compte. Crec que la majoria dels fons de capital de risc corporatiu estan estructurats com a fons perennes, és a dir, són fons oberts; per tant, no hi ha pressió de sortida. El segon punt és la capacitat de poder anar més enllà dels serveis porta a porta. Si ens prenem com a exemple, en cas que hi hagi empreses que vulguin estar en contacte amb activitats importants dins del grup Merck, ho permetrem perquè creixerem amb aquestes aliances, però no farem de departament de desenvolupament de negocis, de manera que som un fons de capital de risc completament separat en el sentit que operem de manera autònoma tot i que permetem establir aliances amb les grans empreses. Així que penso que el valor i el nivell de validació que aporta al món exterior és el que definitivament és un factor diferenciador.

 

Què opina de la crítica de Fred Wilson sobre el capital de risc corporatiu?*

Jo diria que s’ha d’assegurar de tenir uns terminis d’inversió més curts i fer que ser un inversor de capital de risc realment valgui la pena per als socis comanditaris. Si observem l’espectre de la inversió de capital de risc, al voltant del 50% dels actius corresponen a bons. Potser un 40% d’aquests actius són patrimoni net i només un 10% del capital total s’inverteix en altres alternatives. D’aquest 10% potser hi ha un 20% o un 30% invertit en fons d’inversió lliure, i un altre 20% en capital d’inversió. La resta potser s’inverteix en alternatives com els béns immobles. Si observem el mercat del capital d’inversió, realment parlem només d’un 2% del total. Només un 2% d’aquest 2% és capital de risc. És molt poc. Encara que la rendibilitat de la inversió sigui 10 vegades la inversió inicial, només tindrà impacte sobre la previsió dels guanys. Així que realment no estem fent res.

Si observem què fa el capital de risc, principalment promou la innovació. Així que ho podem veure com a un servei que ofereixen les societats per tal d’assegurar-se que hi ha prou objectius possibles per arribar a un acord. I si no volen arribar a un acord, no volen perdre la inversió, i aquesta és una de les tasques que fem: creem i possibilitem innovació en els sectors d’una empresa matriu que són importants. En aquest sentit, invertim per obtenir beneficis. Si nosaltres fem bé la nostra feina, creem objectius potencials sense cap mena de cost d’adquisició per a l’empresa matriu.

Així doncs, entenc el seu punt de vista, però penso que és molt ofensiu i una mica ingenu, perquè no serà capaç de complir amb aquest rol i tampoc crec que ho puguin fer molts dels inversors privats. I, si es qüestiona això, una de dues: o estàs fomentant la innovació o hauries de donar el capital a la gent perquè ho faci ella mateixa.

 

* “[La inversió corporativa] és una estupidesa. Penso que les societats haurien de COMPRAR empreses. Invertir en empreses no té cap sentit. No malgastis els diners en ser un inversor minoritari d’alguna cosa que no controles. Ets una societat! Vols l’actiu? Compra’l.” (Font: https://www.cbinsights.com/blog/corporate-venture-capital-investment-disadvantages-fred-wilson-usv/)