Esteu aquí

Diàlegs de la BioRegió: Ciència

descarrega

Diàlegs de la BioRegió: Ciència


ANDREU MAS-COLELL, Barcelona Institute of Science and Technology (BIST), President (Catalunya) / JOSEP M. MARTORELL, Barcelona Supercomputing Center (BSC), Associate Director (Catalunya)

 

Per celebrar el seu 10è aniversari, Biocat ha engegat un cicle de diàlegs sobre temes d’interès per als agents la BioRegió de Catalunya: '10 converses per explicar els 10 propers anys'. Amb un format innovador i distès, l’objectiu és crear un nou espai de reflexió a l’entorn de l’ecosistema de ciències de la vida i de la salut català. La primera conversa va tenir lloc durant el Fòrum de la BioRegió per parlar sobre 'El paper de la ciència a la BioRegió'.

 

On és i on va la ciència a Catalunya? És una ciència ‘forta’ la base de la innovació? On són els models que poden orientar-nos? Quins són els reptes de futur?

AMC: La prudència dicta que hem de tenir una base científica forta, perquè no és car, en termes d’economia d’un país, i hi ha evidències que indiquen que els grans clústers amb molta tecnologia innovadora sorgeixen al voltant de les universitats. Stanford va venir abans que Silicon Valley.

JMM: El que és irrellevant és que al mig d’un clúster —o un ecosistema, si es prefereix— hi hagi una o moltes universitats. El que fa falta és qualitat. Un ecosistema innovador té cinc elements clau: coneixement, emprenedoria (starups), inversió privada, talent i un paper actiu de l’Administració. Aquest últim punt és el que ens ha fallat de la banda del coneixement. Tenim bones universitats, però que “corren amb les mans lligades”, per culpa d’una Administració que no ha fet les reformes perquè vagin a la velocitat que cal.

AMC: Es pot aprendre molt dels EUA, però cal tenir el cor fort, perquè el seu sistema ens queda molt lluny. Canadà ens queda més a prop, s’assemblen més a nosaltres, però han sabut aprendre dels americans: Montreal i Toronto són bons models. També són molt interessants els mecanismes de recepció de talent a Amsterdam, on es preocupen no només de l’investigador, sinó també de la seva família, facilitant, per exemple, l’accés a un lloc de treball per a la parella. El que hem d’aprendre dels clústers del món és que no són petits. Ens hem de preocupar de les economies d’escala —guanyar magnitud, perquè estem en un punt crític de mida— i del que els americans anomenen economy of scope: no estar tremendament especialitzats. Un bon clúster ha de tenir tentacles, diversitat, interdisciplinarietat.

A Catalunya, prioritzar la recerca, un cop vam tenir tancat el mapa universitari, va ser una decisió política. Vam voler un model obert que treballés sobre una espiral virtuosa: posar alguns diners per atreure talent que fos, després, capaç d’atreure més diners. Crec que els resultats avalen l’aposta.

JMM: Sí, i el que s’ha fet després ha estat aguantar el model malgrat l’entorn negatiu. Tot i les dificultats, perquè molts cops no s’ha entès que la direcció i la gestió de les institucions públiques necessita models diferents. S’ha optat per models molt intervencionistes, molt conservadors, en lloc de confiar més en els executors, donar-los la llibertat necessària i establir un bon sistema de rendiment de comptes posterior.

AMC: Sí, hem arribat a anècdotes ridícules, com la d’aquell interventor que va renyar un científic perquè només havia demostrat tres teoremes dels quatre que havia dit que volia demostrar quan va redactar el projecte.

JMM: La ciència està lluny del poder —potser per això aquests dies ningú s’ha preguntat públicament si el nou Govern Rajoy tindria un ministeri de ciència. No cal dramatitzar, però si convindria que hi hagués més contacte entre científics i polítics, i la iniciativa l’han de prendre els científics.

Un altre tema que es debat de forma recurrent és si generem un excés de doctors, que el sistema de recerca no pot integrar. És un debat fals, perquè totes les estadístiques mostren que els doctors tenen un millor accés al mercat de treball i perquè, en un sistema obert com el nostre, molts dels 2.000 doctors que surten cada any de les universitats catalanes són estudiants estrangers que no es queden aquí, però que enriqueixen el nostre ecosistema i les connexions internacionals dels nostres investigadors.

AMC: Els grans reptes de la ciència són globals i són ben coneguts: canvi climàtic, sostenibilitat, energia... Hi ha un altre grup de reptes relatius a l’organització de la ciència que fan que ens preguntem, també a nivell internacional, si la mida importa. Ens pensàvem que competíem amb els EUA, però ara ens adonem que estem competint amb la Xina, per exemple amb supercomputació. Europa intenta respondre amb una xarxa, PRACE, en lloc d’una sola màquina, però això fa molt complexa i lenta la presa de decisions i fa difícil competir.

JMM: No tinc clar si la mida és important, però si ho és, ens atraparan. La capacitat en supercomputació de la Xina ja multiplica avui per 10 la dels EUA. És important subratllar que la forma com es fa la ciència (en base a la juxtaposició de petits grups amb un investigador principal) està en transició cap a models més complexos, com la big science que es fa en un supercomputador. Però mentre la Xina, el Japó o els EUA ja tenen un road-map d’on volen ser en supercomputació d’aquí a 10 anys, Europa tot just s’ho està pensant i tenim algunes barreres molt clares, com les normes molt restrictives de la UE per a la cooperació públic-privada, o les tradicionals dificultats d’entesa del eix franco-alemany.

AMC: Si, Europa afronta molts reptes per poder competir, i fets com el Brexit no ajuden. En realitat, no crec que el Brexit tingui moltes conseqüències, però em sap molt greu per l’empobriment que suposa de la Unió Europea. Perdem el 20% del PIB, perdem un gran centre financer i perdem les millors universitats europees. Per això, en les negociacions caldria aconseguir acords que mantinguin les coses tan properes com sigui possible a la situació actual.

JMM: Pensant en el futur crec que val la pena subratllar que hem superat vells debats, com la divisió entre ciència bàsica i ciència aplicada, i aquella percepció d’anatema que hi tenies fa 15 anys quan parlaves d’impulsar les start-ups, de generar patents, de transferir coneixement al mercat, però segueix sent veritat, ara com abans, que la millor manera de defensar la ciència és fer ciència d’excel·lència