Startup generation
Fundador de Biointaxis
Antoni Matilla és el fundador de l’spin-off Biointaxis i alhora el Director de la Unitat de Neurogenètica Funcional Translacional de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol (IGTP). És investigador, doctor i emprenedor amb més de trenta anys d’experiència tant en el camp de la recerca com en gestió d’empreses a Catalunya, Estats Units i Regne Unit. Des del 1990 la seva investigació s’ha centrat en entendre i curar les atàxies hereditàries, un grup de malalties neurodegeneratives hereditàries minoritàries per a les quals no hi ha cura a dia d’avui.
Biointaxis és una spin-off de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol (IGTP), que centra els seus esforços en la investigació d’una cura per l’atàxia de Fredriech, una malaltia neurodegenerativa hereditària minoritària que produeix debilitat muscular, dificultats en la parla o malalties cardíaques. Tot i que actualment no té cura, el tractament que estan desenvolupant es basa en la teràpia gènica.
Per facilitar el desenvolupament i el trasllat dels resultats de la recerca portada a terme en l’àmbit acadèmic al pacient, en aquest cas als adolescents que pateixen atàxia de Friedreich.
A partir dels 12-14 anys, les persones que pateixen aquesta malaltia es queden en cadira de rodes per la resta de la seva vida i comencen a desenvolupar problemes cardíacs molt greus. Un cop es dona aquest diagnòstic, no hi ha res per evitar el desenvolupament de la patologia. El procés és irremeiable.
A partir d’aquí vaig pensar quina seria la manera de portar desenvolupada una teràpia que estem veient que en ratolins evita que la malaltia progressi . I la solució va ser desenvolupar Biointaxis.
El desenvolupament de Biointaxis, ja que ens permetria capitalitzar el projecte. I què necessitem per a fer-ho? Rodejar-nos d’un equip multi espai excel·lent. Perquè sense un equip important de científics, tècnics, i biotecnòlegs no podrem portar aquest projecte a terme. Però no és fàcil, portem dos anys i encara estem batallant per aconseguir finançament. Necessitem una quantitat de diners important, d’entre 1 i 20 milions d’euros. Evidentment això té dificultats: vam presentar un projecte a la UE, competint amb projectes biotecnològics de primera envergadura a nivell europeu (més de 4.000 projectes) i hem rebut una qualificació excel·lent, la qual cosa vol dir que la UE creu que aquest projecte realment es mereix rebre finançament.
Honestament, malgrat els esculls i dificultats per trobar finançament, no me’n penedeixo de cap decisió presa fins ara i estic segur que serem capaços de poder implementar al pacient el nostre tractament desenvolupat per curar-li la malaltia.
No deixar que els obstacles i els grans reptes em tirin enrere. Com per exemple, aconseguir diners per a fer recerca. Per a fer un projecte en el qual un creu, perquè té futur i perquè és legítim que una persona tingui dret a un tractament.
Penses que hi ha gent que està sentenciada a patir una malaltia greu, com és aquesta. I no em refereixo només a l’atàxia de Friedreich, sinó a moltes malalties minoritàries que no tenen tractament, i que és molt difícil fer recerca i desenvolupament per curar-les. Això per a mi són obstacles, però si una persona té clar que, malgrat aquests obstacles, vol tirar endavant, intentar-ho, lluitar per canviar aquestes coses, donar una opció a aquestes persones, o donar esperança, per a mi és molt.
Obtenir finançament per a poder dur a terme aquests projectes no és gens fàcil. Es necessita molta perseverança, qualitat i excel·lència a nivell professional per a poder tirar endavant i no defallir. Aquesta capacitat analítica i el mètode científic d’avaluar riscs i reptes i superar els obstacles que es presenten es pot aplicar en el dia a dia, com és ara en la programació de reunions o inclús quan estàs viatjant i fas un immersió en una cultura diferent, un país diferent, en un lloc on no has estat mai.
La fita més gran que m’he marcat a curt termini és trobar el finançament necessari que ens permeti desenvolupar i implementar el nostre tractament al pacient amb la malaltia.
En canvi, si penso més enllà d’aquests 4 anys, doncs no ho sé. Evidentment, començar altres projectes, curar una altra malaltia, investigar i obrir una altra línia de recerca. També, però, veure la satisfacció del resultat de la nostra feina, que hi hagi gent que es cura. Hi ha gent a qui li donem una esperança de vida més gran i una qualitat de vida molt més elevada. Per a mi això seria un motiu de satisfacció enorme.
Són fites per lluitar a curt, mitjà i llarg termini. De nosaltres depèn que es creïn aquests tractaments i que es faci recerca d’aquestes malalties. Algú s’ha de preocupar d’aquesta gent.
