Ella Korets-Smith: “El Govern de Canadà està començant a entendre un principi bàsic: cal posar diners públics per fer palanca sobre el privat”
Directora executiva de TO Health!
Ella Korets-Smith forma part del 50% de població d'origen estranger que caracteritza Toronto. Nascuda a Ucraïna, l'actual directora executiva de TO Health!, el clúster de ciències de la vida de Toronto, té gran experiència en desenvolupament de negoci i màrqueting dins de la biotecnologia i els dispositius mèdics, una expertise que ara li serveix per entendre des dels dos costats de la barrera com funciona el sector que està intentant reivindicar i impulsar.
Ella Korets-Smith, directora executiva de TO Health!, el clúster de ciències de la vida de la regió de Toronto, va ser la keynote speaker de la presentació de l'Informe Biocat 2015. Va ser una de les primeres vegades que va parlar alt i clar de les bondats del sector de les ciències de la vida i la salut al Canadà. Però no serà l'última ja que entre els seus reptes per als propers anys està corregir la característica humilitat canadenca i reivindicar, per fi, el que fan bé. L'èxit crida a l'èxit, diu. Una cosa també aplicable a la BioRegió de Catalunya.
Quins són els principals objectius del clúster TO Health!?
La visió del clúster, i en el que basem la nostra estratègia, és a aconseguir formar part del TOP5 de clústers de ciència globals en els propers deu anys. Aquest objectiu és com un estel que ara guia els nostres passos. En un terreny més pràctic, el que volem és més inversió en la nostra regió i indústria, el que significa tres coses: primer, més capital risc; segon, més companyies que basin les seves operacions, creixin o inverteixin en investigació o assajos clínics a Toronto; i tercer, retenir i formar talent que ajudi a les companyies a escalar.
Com penseu aconseguir-ho?
El nostre objectiu és fer-ho en deu anys, però el clúster porta treballant quinze anys prèviament. Ara estem en una bona posició però hi ha coses que no hem fet bé: explicar les nostres històries d'èxit, explicar el que s'ha fet a la regió. Ha estat per una barreja de factors però sobretot perquè som canadencs, som humils i no ens agrada parlar dels nostres èxits. A Estats Units si algú té un 5% d'èxit, el consideren com a tal, mentre al Canadà diem que tenim molt camí per recórrer. És una qüestió cultural i ara necessitem dir-ho més alt. L'èxit crida a l'èxit i crea momentum. La gent vol formar part de l'èxit així que s'esforça per aconseguir-ho.
Pots donar exemples de la bona salut del vostre ecosistema?
Un dels nostres èxits més recents és que JLABS, una incubadora de Johnson and Johnson, acaba d'obrir a Toronto, la qual cosa és enorme. És l'única que tenen fora dels Estats Units i permetrà que s'instal·lin noves companyies ─acaban d'entrar 22─, però sobretot ens dóna credibilitat com a lloc al qual venir. Ells han invertit aquí per una raó. El que han vist és una oportunitat per treure profit de la pedrera de talent que tenim, de la nostra investigació, dels nostres actius i d'una ciutat fantàstica.
Com valoren el suport públic que heu collit en aquest temps?
Una cosa que sabem és que no pots ser bo en tot, pel que una altra cosa que hem de fer és esbrinar quines són les nostres fortaleses i centrar-nos en elles. Ara, GE Healthcare i el govern local invertiran 40 milions de dòlars fins al 2020 per obrir un centre de teràpies cel·lulars avançades a Toronto. És un moviment brillant perquè han reconegut que tenim una fortalesa i inverteixen en ella per fer-nos créixer en aquesta àrea. A més, abans hi va haver un altre anunci d'inversió de 114 milions de dòlars en un programa anomenat Medicine by Design per millorar en medicina regenerativa. Si som clars sobre el que ens fa forts, estic segura que els governs apostaran per això.
I quin paper té el privat?
Precisament el nostre govern està començant a entendre un principi bàsic: cal posar diners públics per fer palanca sobre el privat, per aconseguir resultats. Finançar alguna cosa a nivell públic només crea una mica de feina a curt termini, però no garanteix resultats ni sostenibilitat a la llarga. La fórmula màgica és combinar aquest interès propi de les companyies amb polítiques d'inversió que donin suport aquells projectes que aportin valor a llarg termini.
Sols dir que per tenir un clúster d'èxit cal tenir una combinació d'un bon sistema educatiu, start-up, suport als científics, taxar intel·ligentment...
Hi ha d'haver bones organitzacions, com pot ser Biocat, bones institucions acadèmiques i d'investigació, capital risc, empreses grans que facin l'ecosistema viable en construir un mercat al seu voltant i deixin anar bon personal amb experiència... No obstant això, el cor dels clústers són les universitats ja que moltes de les altres parts no funcionen si no tens una bona universitat: és la font de talent. Tot comença allà, igual que en els hospitals i institucions de recerca, que també tenen un gran paper en formar i generar capital intel·lectual. Després els emprenedors i les companyies ho portaran al mercat. A Boston hem vist l'aflorament d'aquesta combinació de factors: Harvard, el MIT i inversors privats que eren ex-graduats de Harvard i que volien intentar això de les ciències de la vida i la salut. Per a mi és important que a més la inversió sigui amb diners locals, perquè és el que ancora l'ecosistema. Si no et coneixen o no saben qui més inverteix en tu, serà complicat obrir-te pas.
Quins incentius ofereix Toronto pel que fa a les taxes?
Entre les coses que crec que hem estat fent bé es troba el programa Scientific Research and Experimental Development Tax Incentive, al que poden accedir les companyies canadenques per fer recerca al Canadà amb crèdits per al 35% de la seva activitat, de mitjana. En canvi, entre el que no hem fet tan bé es troben els beneficis per als inversors. Històricament hi ha hagut uns beneficis per invertir en mines i estic segura que si es fes el mateix per la biotec, seríem igual de forts que som en el sector miner. Però entenc els motius: bàsicament si en mineria excaves 20 forats, probablement un d'ells tingui alguna cosa. Però això no passa en biotecnologia. A més, si excaves un forat al Canadà, es queda a Canadà. I això tampoc passa amb les companyies biotecnològiques.
Toronto té institucions ben alineades?
Això és sempre un repte. La Universitat de Toronto és enorme i té una presència forta a la regió. Està molt centrada en la investigació, que és la seva prioritat número 1, i això és una cosa bona, però no és sempre el que necessiten les empreses. Les companyies de vegades ens diuen que la universitat hauria d'estar formant alguna cosa més que doctorats en nanotecnologia, per exemple, que ells necessiten químics. Idealment tindríem una universitat que parlés amb les empreses i els preguntés què necessiten i quins perfils volen. No estic segura que això estigui passant. Aconseguir-ho és una cosa molt complexa, ja que les universitats reben inversió o donacions per investigar uns temes o no per a altres.
Hi ha alguna cosa que fa única a aquesta regió?
Sí, som l'única regió del Nord d'Amèrica que creix. Tenim 100.000 nous residents cada any i molts d'ells estan molt ben formats, per la nostra política d'immigració. Però encara hi ha espai per créixer més, fins i tot espacialment, ja que tenim molt lloc per construir. A més, tenim un 50% de població immigrada. Jo sóc una d'elles: vaig néixer a Ucraïna i vaig venir a Canadà amb 11 anys. Tenim una gran habilitat per a connectar-nos amb el món perquè en la mateixa taula poden seure persones de 5 o 6 països diferents.
I què hi ha sobre la internacionalització de les companyies? És alguna cosa a considerar des del primer minut?
El propi país mai és suficient. Les companyies canadenques han d'exportar, quedar-se només amb Canadà no és una opció quan vius en un país amb 36 milions de persones. Però el que sí necessitem és que el primer mercat sigui local i després s'internacionalitzin. Encara que al sistema de salut pública del Canadà de vegades li costa apostar pel producte local i les empreses freqüentment busquen primer mercat fora. Gastem 2.015 bilions en salut a Canadà, que haurien de repercutir en assajos clínics o en el desenvolupament d'un mercat per a les nostres empreses. Ara estem treballant, precisament, en programes que connectin el sistema de salut amb el desenvolupament econòmic. Hem creat ara la figura de l'Ontario Health Innovation Strategist: hi haurà 3 o 4 persones anant als hospitals directament per saber què necessiten, cosa que s'assembla al que fa Biocat des del màster d·HEALTH Barcelona.
Com ajudar les empreses estrangeres a assentar al Canadà?
Per descomptat, volem que vinguin a casa nostra i ens oferim a ser, per exemple, la segona oficina de moltes companyies, la head office de Nord Amèrica, perquè estem molt a prop dels Estats Units així que poden vendre fàcilment allà i, a més, Toronto ofereix un menor cost dels serveis d'R+D.
Què opines de la BioRegió de Catalunya?
Crec que està extraordinàriament ben organitzada per portar només 10 anys i té molts dels elements que fan falta: les empreses biotec, un clúster i empreses grans que comencen a ser molt actives i a moure l'ecosistema. Però hi ha coses a millorar: hi ha poques patents creades si només es van generar 286 sol·licituds entre 2010 i 2015. És important que aquest nombre creixi perquè ha de ser el vostre capital intel·lectual per començar euro a euro. Un altre problema és, i aquest ho compartim totalment a Toronto, la petita grandària del capital risc local. Necessitem més perquè és el motor de l'ecosistema.
Tenim més coses en comú?
Tots dos tenim una universitat molt forta i això és un bon lloc des del qual començar. A més, tenim reptes similars al tenir un sistema públic de salut. Així mateix cap dels dos som els favorits a priori i tenim molta feina a fer per retenir talent, però el bo és que segurament per la nostra mida som molt conscients del que ens queda per fer i seguim lluitant, a diferència dels que ja ho tenen tot. Però sobretot, el que crec és que tant Catalunya com Toronto han de donar més importància als seus èxits. És veritat que definir èxit és difícil però és el que genera impuls, el que dóna fortalesa. Cridem els nostres èxits perquè vinguin a veure'ls. Hem d'estar més orgullosos.
Ara a Catalunya estem intentant unir centres per guanyar massa crítica. Tu també creus que la mida importa per construir un clúster fort?
Es gasta molta energia en fer-ho i de vegades funciona i altres no. És clar que no hauria d'haver duplicitats mai perquè suposen un problema però hi ha molt cost d'oportunitat i es perd molt de temps a l'agregar institucions així que has de tenir una gran necessitat de fer-ho perquè valgui la pena, a més de tenir molt clar quin és l'objectiu que tenen en comú.