professora titular de Nutrició i Bromatologia de la Universitat de Barcelona
Article d'opinió
Per entendre què són els complements de l’alimentació, complements alimentosos o food supplements
La Directiva 2002/46/CE diu textualment que són aquells productes alimentosos que tenen per finalitat “complementar” la dieta normal, i que consisteixen en fonts concentrades de nutrients o altres substàncies (podríem anomenar-les substàncies bioactives). Aquests productes tenen un efecte nutricional o fisiològic –de forma simple o combinada–, es comercialitzen en càpsules, pastilles, ampolles de líquid, formes en pols o altres formes similars de presentació, i s’han de prendre en petites quantitats unitàries.
Aquesta definició fa que el consumidor els confongui amb un medicament, quan la Directiva els defineix com a aliments que contenen fonts concentrades de nutrients i, per tant, són, legalment, aliments. És cert, però, que per la seva presentació podríem dir que semblen més propers a la indústria farmacèutica que a l’alimentària.
Segons la mateixa Directiva, s’entén per nutrient les substàncies següents: vitamines i minerals. La pregunta que lògicament es desprèn d’aquesta definició és: Què passa amb altres nutrients o substàncies bioactives com els àcids grassos o la fibra alimentària? Doncs, senzillament, poden estar presents en el disseny i formulació dels complements, però les quantitats, dosis i forma química no estan regulades ni en la Directiva 2002/46/CE ni en els Reglaments 1952/2006 i 1170/2009, ja que aquests només fan referència a vitamines i minerals i a les formes químiques que es poden afegir tant als aliments (aliments funcionals) com als complements de l’alimentació. Usualment, en aquests casos, s’utilitzen recomanacions nutricionals i també en el cas que hi siguin les del panell de l’NDA (dietetic products, nutrition and allergies) de la Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA).
Així doncs, per a la comercialització dels complements de l’alimentació, Europa té una Directiva marc i Reglamentacions que defineixen quines són les formes químiques de vitamines i minerals que es poden afegir. Posem un exemple. En nutrició parlem d’un determinat nutrient, la vitamina C, i segons les Reglamentacions aquesta es pot addicionar com a àcid L-ascorbic, L-ascorbat de sodi o 6-palmitat de L-ascorbil, compostos que en definitiva influiran decisivament en la biodisponibilitat d’aquest nutrient per part de l’organisme i perquè s’aprofiti millor.
Un altre aspecte a tenir en compte és la comercialització dels complements i en especial l’etiquetatge que han de portar. En aquest punt, val a dir que la Unió Europea ha publicat la Directiva 2008/100/CE, dirigida específicament al que coneixem com a quantitat diària recomanada (CDR) i corresponents definicions, i que regula les vitamines i minerals que es poden declarar i dóna la quantitat diària recomanada (CDR) per a cada un d’ells. La Directiva també afegeix que “per regla general” es podran declarar les vitamines i minerals amb quantitats “significatives”, entenent per aquestes el 15% de la CDR explicitada en la Directiva. Així, si es vol afegir àcid fòlic, com que la CDR (2008) és de 200 mcg/dia, es podria declarar el contingut a partir de 30 mcg d’àcid fòlic. Malgrat aquesta primera aproximació, que sembla clara, el problema sorgeix de la contraposició entre les necessitats nutricionals i las CDRs, que cal recordar, que són, senzillament, una eina per a la comercialització i l’etiquetatge dels aliments i complements de l’alimentació, i que tenen la funció de poder comparar aliments i complements i d’informar al consumidor perquè conegui quin producte pot aportar més o menys quantitat d’una determinada vitamina o mineral de manera que li permeti cobrir, en un principi, les seves necessitats en aquest nutrient.
Com ja he comentat, aquest marc legal, que pot semblar adient per entendre quins complements aporten més quantitat d’una determinada vitamina i mineral, i que permet fer comparacions entre ells, entra, a vegades, en contraposició clara amb les necessitats nutricionals de determinats grups poblacionals. Seguint amb l’àcid fòlic, i com exemple clar d’aquesta contradicció, és ben sabut, nutricionalment, que per a la prevenció de problemes en el tub neural en nadons és necessari que la mare prengui 400 mcg de fòlic/dia i, com a mínim, tres mesos abans de la concepció. És clar que aquesta recomanació nutricional no encaixa amb les CDRs, que just són la meitat. Què cal fer, doncs? Bé, les respostes poden ser de molts tipus, des de qui formula amb 400 mcg –això representaria el 200% de la CDR i estaria en contra de la Directiva 2002/46/CE, que explícitament adverteix que no s’ha de superar la CDR expressament recomanada– fins a qui suggereix que es prenguin dos comprimits de 200 mcg de fòlic/dia. És a dir, és difícil compatibilitzar algunes recomanacions nutricionals amb els conceptes legals d’etiquetatge i comercialització de complements de l’alimentació.
Finalment, cal recordar que la Directiva 2002/46/CE, estableix clarament que l’etiqueta, la presentació i la publicitat dels complements no pot atribuir la propietat de prevenir, tractar o curar una determinada malaltia, i que no s’han de prendre com a substitut d’una alimentació equilibrada, sinó que tan sols la complementen.
Amb tot el que s’ha exposat, queda clar que és un repte per a la nostra indústria la formulació de complements de l’alimentació i trobar el lloc on situar-los en aquest difícil camí que per una banda ve determinat per les necessitats nutricionals i per l’altra emmarcat en les normatives europees.