Joan Prat: “Sempre podem triar entre el que coneixem i el que no. Nosaltres vam triar el que no coneixíem”
Cap del servei d'oftalmologia de l'Hospital Sant Joan de Déu
El Joan Prat és metge especialista en oftalmologia i, des de 2002, és el cap del servei d'oftalmologia de l'Hospital Sant Joan de Déu, des d'on desenvolupa la seva activitat i ha posat en marxa la seva faceta d'innovador. L'estrabisme, la malaltia més freqüent entre els nanos que visita al centre públic barceloní, li va donar la idea per crear un producte nou que ha aconseguit patentar a Europa Occidental, part d'Àsia i Amèrica del Nord.
Després d'anys de tenir una idea de negoci, gràcies a un ajut de la Generalitat, el cap d'oftalmologia de l'Hospital Sant Joan de Déu, el Joan Prat, va veure clara l'ocasió i va contractar una gran enginyeria industrial i electrònica perquè l'ajudés a tirar endavant una millora per a la pràctica de la seva professió. Així va crear, no sense obstacles ni sorpreses, Gazelab, un nou sistema per mesurar més acuradament l'estrabisme i que ha donat lloc a una spin-off –BCN Innova. Ho ha explicat aquesta setmana a la jornada Innovating in medtech. Experiences and collaborations from EU and USA, impulsada per Biocat.
Quina és la teva experiència d'innovació en medtech?
Fa uns anys vaig crear un aparell per mesurar l'estrabisme, Gazelab. Es tracta d'unes ulleres semblants a les que utilitzem per graduar la vista amb la qual es poden gravar els ulls gràcies a dues càmeres de vídeo infrarrojes col·locades en forma “d'al·les” als dos costats i a través dels registres de les imatges prenem mides de la desviació dels ulls.
Com millora el vostre sistema l'anterior?
El sistema de mesura anterior és una barra de prismes manual, utilitzada durant un segle i, de fet, és el que encara utilitzen els oftalmòlegs que no tenen Gazelab. Al mig es va patentar un aparell mecànic més sofisticat, el sinoptòfor, però no va resultar ser millor que la barra i es va abandonar. La diferència entre la barra de prismes i Gazelab és una qüestió triple: objectivitat, precisió i quantitat de dades. D'un sistema subjectiu com és la barra de prismes passem a un d'objectiu i d'una precisió de mig grau a una de molts graus. A més, de cop podem explorar en qualsevol posició. També és una qüestió de temps: el temps que un ortoptista necessita per una exploració ben feta d'aquesta motilitat és de 40 minuts i amb Gazelab es fa en dos i amb més potència.
Llavors tu com a doctor et vas trobar en aquesta necessitat. Quan vas començar a treballar en aquesta idea?
Vaig començar en aquest projecte, que vam anomenar Digmo, el 2005, però llavors no podia finançar-ho. La societat no tenia previst llavors que d'un hospital pogués sortir una innovació. Després, en dos anys va sortir un programa de la Generalitat que ens va finançar la primera part del desenvolupament. Si no, s'hagués quedat en una idea.
Com et va ajudar l'hospital a tirar endavant aquesta idea?
La subvenció que vam rebre va ser a través de l'hospital, són ells qui van apostar pel nostre projecte i el van presentar per a accedir a aquests fons.
Però hi ha oportunitats d'innovar dintre d'un hospital, no?
De fet, això seria un no parar. A mi i d'altres d'aquí ens dones la possibilitat de dedicar-nos a innovar en medicina i no pararíem de veure coses que es podrien fer millor perquè tenim caps que funcionen d'aquesta manera. Un hospital és un lloc que es presta molt a innovar, però amb la feina que tenim i el nostre perfil és difícil que tinguem lloc en el nostre cervell per dedicar-ho a això.
Quines són les principals dificultats que has tingut per comercialitzar Gazelab?
Aquest tipus d'empresa en el context català era una rara avis el 2009. No s'havia creat mai un medical device oftalmològic a Espanya així que ens vam trobar amb tot el que genera el fet de què sigui una cosa estranya. No estàvem acostumats a veure ningú d'aquí prendre la iniciativa. Si això mateix ho poses en marxa a un país que financiï la innovació –parlo d'Estats Units gràcies a una qüestió fiscal– ells et persegueixen perquè ho tiris endavant i ajudar-te. Aquí és al contrari, perquè no hi ha cultura del risc i de l'innovador. Tot i que fa anys que en sentim a parlar. A Catalunya s'ha intentat promoure almenys des del punt de vista filosòfic. Econòmicament ja és una altra cosa.
Per què, si és tan complicat, et vas decidir a crear l'spin-off?
Quan vam acabar els diners de la primera part del prototip vaig demanar al meu germà que m'ajudés a fer un 'business plan', números, i vam veure que hi havia un mercat evident així que vam decidir que ens la jugàvem. Sempre podem triar entre el que coneixem i el que no. Nosaltres vam triar el que no coneixíem.
Quin és el mercat que vau descobrir?
Un 4% de la població té desviacions oculars, alguna forma d'estrabisme.
On l'heu patentat?
Està patentat a Espanya, França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Japó, Xina, Canadà i Estats Units. I és un procés lent que té una causa: una cosa és introduir al mercat alguna cosa semblant a alguna cosa anterior i, una altra, és intentar introduir una cosa nova. Hem de fer pedagogia.
A qui us ha costat més convèncer en aquest temps? Els finançadors o els metges?
Ens ha costat molt convèncer els metges. Ara mateix és un instrument que utilitzen més a la privada, com ara l'Institut de Microcirurgia Ocular (IMO), però només perquè la pública té l'aixeta tancada. Si no, s'utilitzaria per igual perquè el preu no és estratosfèric i qualsevol grup ho podria comprar.
Així doncs no està sent un procés fàcil.
No ha estat fàcil perquè, a més, la inversió en marketing és molt cara quan parlem d'un producte internacional. Es tracta d'un producte mundial que has de donar a conèixer a cadascun dels països on vas i això limita. Ara mateix podem haver-ne venut entre 35 i 40. No ens queixem de la xifra però és cert que no pensàvem que seria tan lent. Les principals causes són el pressupost però també és que vam haver d'enllestir un producte que agradés al comprador. Si has de readaptar són alguns anys més de feina. Nosaltres ben bé tampoc sabíem com ho volien i quin preu estarien disposats a pagar. La qüestió és que el preu de la tecnologia mèdica no se sap quin és: es paga en funció al benefici a la societat.Què heu après pel camí?
Que no val que a mi em sembli que està bé el que he creat. Ens hem trobat que la demanda que hi ha hagut ens ha fet fer un aparell menys potent. El Gazelab actual fa menys coses que el primer aparell que vam fer: els clients preferien una cosa més senzilla i més fàcil d’utilitzar. Aquesta: és una de les grans coses que he après: la lògica em deia que voldrien potència però preferien un millor ús.
Malgrat els entrebancs, recomanes emprendre a l'hospital?
Jo animaria a emprendre indubtablement. Forma part d'un tema existencial: no és el mateix passar per la vida havent creat alguna cosa que no havent creat res. És millor si pots deixar alguna cosa útil pels altres.